Per Qué Eres Tan Bona?

M’ho va preguntar tantes vegades que vaig esperar alguna carta del Papa per a canonitzar-me.
Peró rés de rés.
I la veritat és que ni jo era tan bona ni ell tan puta. Peró tothom el semblava condemnar, i ell era inocent.
Ell mateix també es condemnava, i estic segura de que segueix fent-ho. La seua condemna era lligar-se als llençols i morir abraçat al coixí. El meu únic pensamet era el d’esbirnar que somiava.
No sóc tan bona, ni sóc especial, ni he deixat de ser-ho

No sóc un dimoni, ni una egolatra que sols parla de si, més que ara mateix ho estiga fent. Sóc una personeta, que a pesar de qualsevol dimensió, té un cor que batega i que amaga al seu costat més fons una série de dolors i decepcions que no fan el duricia, emperó fan sang.

Una punxada de marisc amb bigots rojos m’ha fet mal a la mà aquesta tarda. He reprimit el crit i mentres mirava la punxada i eixia la sang, he pensat que aquell dolor m’agradava.

No, no sóc bona, es sols que el dolor ja es tan consuetudinari que s’em torna un plaer saber que el foc poc cremar.

M’gradaria que si algú llig i entén, em comprengués, peró de cops em sembla impossible.