Almanaque de Dolor ( II )

Aquesta nit em trobe al llit tomabat, l’escalfor del meu ordinador portàtil em rebufa els pels dels genolls, un dolor als budells em recorda a tu.

He estat pensant en els desitjos que devanaven la meua ment. Aixó es pensar sobre pensat. I tot que la vida segueix igual, sé que alguna cosa a canviat.
Sols toca deixar-te morir als meus pensaments. Ignorar que algun cop vas governar la part dreta de la meua ment.

He sopat amb riures que m’han fet engolar-me allò que pensava que podria ser una mena d’amor.
Sols era llàstima.

Ara ets un gos, que em dona fàstic acariciar per que té el cos plé de semen.
Ets una deixalla de la persona que mai has sigut, que s’apenedeix massa tard del seu odi intestinal i que fica la pota damunt de tot aquell que vol alçar el cap.

Desconec que és de la teua puta vida, ja no m’importa tant, o aixó tracte de pensar.
Certament crec que encara t’estime, et vull peró no et necessite.
No es pas aixó el que volies?

Quina llàstima, sols era aixó.