Eren les onze del matí d’aquell primaveral dia. La gespa estava fresca, encara el sol no s’havia encarregat de assecar per complet la rosada i el olor de l’herba era tan respirable que era impossible no sentir-se a gust.
Jaume, estés damunt d’aquesta encantadora catifa verda, respiraba fondament i es deixava transportar pel calor dels rajos de sol.
La campana de l’esglesia de sant Feliu sonava d’una manera armònica i quasi hipnòtica i l’aire suau li feia cosconelles als pelets de la barba.
No parava de pensar en aquell benestar, quasi era la manera que trobava d’evitar pensar amb la Neus.
Aquella dona li havia donat tants cops, que ja s’havia habituat a ser el seu planyider particular.
Jaume va notar com un ombra es movia damunt dels seus ulls tancats. Va pensar que sería un ocell i va continuar amb les seues divagacions amoroses.
L’ombra es va repetir varies vegades més i el jove es va aixecar per tal de veure que era aquella molesta figura que interrompia els seus pensaments.
La llum del sol era forta i li costava enfocar bé la mirada, el que veia no era ben bé un ocell, més bé tindria un tamany semblant al de un gos.
Quan va poder enfocar bé la mirada li va sorprendre el que es tractés d’una dona menuda, de cabell ros i mirada de celles arquejades.
– Qui ets? – I no va respondre.
– Qui ets? – I no va respondre novament.
Es va apropar a aquella menuda dona i novament li va preguntar la mateixa pregunta.
– Sóc.
Inquiet Jaume es va allunyar d’ella per seure a una pedra gran que hi havia prop. Es va fregar els ulls i va respirar fons.
– Dona’m una definició d’amor i et donaré a qui tu més estimes.
Jaume va dubtar de quina resposta seria la més adient, però no es va voler precipitar.
Pensava i pensava i es rascava el cap assegut sobre la pedra, dalt de la muntanya, en mig de la gran catifa de verda gespa fresca per la rosada.
Va pensar en Neus, i ens els seus desplants, va estar pensant en com durant llargues temporades ella jugava a donar-li una xicoteta oportunitat, però al final res arrivaba. Aquelles tardes en les que li esperava amagat darrere de la font de Sant Francesc esperant a que eixira de la botiga central. Certament no trobava manera d’explicar per a ell que era l’amor, no trobava paraules que definiren aquella angunia i aquell plaer. Finalment va respondre.
– Vosté em pregunta que es per a mi l’amor, i certament no he trobat cap resposta. En el fons crec que els sentiments no tenen definició ni mesura. L’amor es un sentiment que sols els humans tractem de mesurar inutilment, però que som incapaços de controlar.
De fet l’amor es digne de ser espontaní e incontrolat.
La xicoteta dona el mirà de dalt a baix, aquesta vegada el seu cos semblava estar més relaxat.
– La teua resposta m’ha agradat molt. Es digna del premi que t’he promés. Dime, quin es el nom de la teua estimada?
Jaume va agafar el seu barret, s’el va enfundar i va començar a caminar en direcció al poble.
– Escolta no vols el teu premi? No em dius res? No em sigues maleducat!
Jaume es va aturar, es va girar i mirant perdudament cap a l’horitzó respongué:
– Bon dia que tinga vosté.
I va marxar.
